Nu el castell l’alça
de pedra i d'homes que no vaig conèixer
a la paret del
corredor és costum d'un passeig ritual.
Mire sense mirar
i de vegades oblide la història
i les morts que
ens protegeixen dins el marc.
Li furte la pols
i semble trair-me als dos dies,
impotent, encara
no he aprés a escoltar-lo.
Exigesc amagatalls, i calla i ens fa forts la seua ombra,
la llum artificial
em cega de cop i la lluna sofreix amb mi.
L’abric d'una finestra matinera
on deixe la mirada per a tu m’allibera i em calce,
sent la fúria a
les cames i et sent quant m’endinse cap a la porta.
Comence a buscar-te
i a comprendre algun missatge antic.
Trobe un banquet
de roca i festege amb pipes la teua mirada
l’oxigen latent
del poble, la ferida, l’horta, l’arbreda, els jardins,
l’escola, el
campanar, teulades noves, roba estesa, veus, vents.
A l’altra banda
Bixquert que guarda somnis de xiquets,
aventures, àpats,
roba vella, terra i més terra, a l’hivern
foc i brases i
les besades més dolces de diumenge.
Les velles
companyes que t’arreceren vives,
miren l’espectacle
i suporteu junts ventades
les corrents i l’aigua
de vena amb força.
Va fent-se obscur
i m'il·lumina el comiat del sol.
La torre m’avisa
que he de marxar amb aquest missatge,
desconcertada he entès
com de miop s’ha tornat
en fer-se clara l’obscuritat.
Com de prop hi ets tan lluny.
La lluna a sobre el
castell viatja buscant l’endoll que els separa,
l’ombra natural
demana que pugen els xiquets
i posen la pedra
en el marge i nugats mirant-se forts
siguen veu i siguen llum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada