Joan Vinyoli a l’any
1951 publica Les hores retrobades , amb aquesta tasca obté el Premi Óssa
Menor. És un reconeixement públic important que li dona accés a cercles cultes.
La variació estructural dóna força al llibre, no observe artificiositat ni
abstracció. El llenguatge és planer i el record allò important per a crear la
poesia. És en la natura on descobrim el caràcter cíclic de les coses, la mort i
la regeneració. Així ho podem viure al
llarg de la lectura d’aquest llibre.
Us deixe un
parell de poemes:
VIURE,
MORIR, PERDENT-SE L’UN EN L’ALTRE
Viure, morir, perdent-se l'un en l'altre,
sentint-se l'un per l'altre com salvat,
fills de l'amor, haver ja començat
talment el vol sense retorn possible
cap a ser un.
Com pleniluni sobre el món en pau,
com nit primaveral que va expandint-se,
viure, morir, plens de pressentiment
d'una realitat feliç sempre futura.
(Musicat per La fosca al disc Domini fosc)
Viure, morir, perdent-se l'un en l'altre,
sentint-se l'un per l'altre com salvat,
fills de l'amor, haver ja començat
talment el vol sense retorn possible
cap a ser un.
Com pleniluni sobre el món en pau,
com nit primaveral que va expandint-se,
viure, morir, plens de pressentiment
d'una realitat feliç sempre futura.
(Musicat per La fosca al disc Domini fosc)
VIDA MÉS ALTA
Vares tenir la copa de la vida
arran de llavis i bevent mories;
perdut el vi, secreta la ferida,
sofrint, plorant, més altament vivies.
