La violència continguda
darrera la porta, la mel apegalosa
no preveia tant indiscreta l’odi.
I creix porpra el fènix
i unes escalinates absortes
esperen guarint-te la mà.
Vas en bicicleta, no tens les cames,
vas tancar aquella porta,
quasi no respires de por i vetlles
les cendres, palpentes el nom,
unes branques negres s’apeguen,
hauràs envellit de sobte amb mi,
caducant-me entre la dolçor
d’un VOL penitent cap al fènix.
El Fènix és nova vida, renaixement, mes que siga de les cendres de la por i cada cinc-cents anys.
ResponEliminaLa penitència és penediment i contrició. No cal penedir-se per enlairar una nova vida, per VOLAR amb ales noves.
Cal gaudir-ho.
Tens tota la raó, és una bona interpretació del poema, quasi perfecta! hehe! T'he de comentar que les penitències són aquelles coses que et van passant i intenten aturar-te, coses externes que no busques, et trobes, i com quasi sempre has de seguir fent saltets per reprendre el vol, això sí! sempre volant cap al fènix!Clar que gaudir cada vegada aquesta situació d'un vol, un estrany enlairament o un impacte amb el cel,perdura per ajurdar en els moments que vols ímpuls i et prepara amb ales noves com m'apuntes al teu comentari.
EliminaGràcies!
M'agraden molt els camps lèxics que empres, crec que les nostres poètiques tenen bastant a veure. Besot !
ResponEliminaSi tens raó en els darrers poemes teus que em vas passar em vaig adonar d'aquest tret! i m'agrada saps, molts besos Carles! i gràcies pel comentari, ens veiem aviat.
ResponEliminaSenzillament, m'agrada molt i ja tinc moltes ganes de llegir el teu poemari sencer. Salut Lorena!
ResponEliminaXico això està fet, el dimecres serà tot teu! Gràcies pel comentari!
ResponEliminaI m'alegre molt de que t'agrade aquest poema.