ENTREVISTA DE L'EDITORIAL GERMANIA

Deixe l'enllaç per si voleu fer una mirada!!!

http://editorialgermania.blogspot.com.es/2013/01/lorena-cayuela-un-poeta-no-es-sino-llig.html

BREU ENCONTRE

Un dia vaig pensar que serien humides per sempre les pestanyes,

que esperaria  l’inabastable suborn de que tornaries buscant-te amb mi,

pensant  que era allò que no vaig ser, que no vaig arribar a nàixer,

que et volies conformar en la fredor càlida del temps i les distàncies

en l’absència com a sort de destí nostre, perduts al món,

esperant petjades invisibles que mai tornarien, o casuals arribarien

en una direcció al sobre, tancat dins la bústia sempre.

Un dia esperava silenciosa i les paraules ploraven

i cada parpella que queia al full en forma de vers,

tacava transparent  els folis blancs i humits per sempre

acompanyaven el plor consistent la i meua veu més callada

enderrocada al mur més dur i preciós que em conformava.

Havia lluitat fins al límit que les cames havien perdut el pas

les direccions, els passejos buscant rastres amagats de mi.

Mentre aquell mur semblava no haver suportat la por

amagada i darrere d’ell enlluernava altres paisatges

ignorants de la desesperança i l’estima furtada.

Un dia no quedaven parpelles, ni plor, ni tu, ni jo,

ni res era com havia pensat, no venies, no tornaves,

no existies en cos ni paraules, ni cartes ni postals ni somnis

unes mans gelades, les teues, arrepleguen les parpelles,

les meues, o tal volta, també les teues, banyades

i guardades a una capsa et recorden mut de sons

la plenitud de mi dins teu amb un grapat d’aigua esvarant-se.

No vingues, no t’espere, no vull inventar-me ni tampoc oblidar.

No em somnies, esborra’m i no em busques, però estima’m.

Guarda’m en un racó tranquil, baix un arbre amb sol i ombra

i quan trepitges els records, somriu amb mi, serà un breu encontre

com aquell nostre destí que ningú pot tacar, ni creure.

No tinc més ulls per a mirar-te, i els teus traïts els tinc amb formol

per si vens, tornar-te’ls i abraçar un silenci que roman miop.

Per si vens, recorda aquell breu encontre

d’un somni  desert de paraules.

LA DECISIÓ D’UN ÉXODE

                                                     
                                                  La fragilitat d’un cos

                                                  la ment poderosa espera

                                                  guardar coses a la maleta.

                                                  Desordre, forats i s’unfla

                                                  una cremallera trencada

                                                  breu plaer inhòspit.

                                                  Ossos,  música, el bull

                                                  brama i s’oprimeix la carn

                                                  i la roba bruta  fuig.

                                                  Veu, veu, veu, glop buit salat

                                                  rancúnia del sol en foc,

                                                  tacons, llamps únics, pedaços

                                                  de roba, forats i ombres

                                                  als ulls, el maquillatge,

                                                  units de força clandestina.

                                                  El clam del senys, fuga o mort,

                                                  un barret d'última hora

                                                  o un os amb poca carn,

                                                  el bitllet ofega i tems,

                                                  i el mos que xucla la boca

                                                  saliva hores d'estar sol.

PRESENTACIÓ DE POEMES PER A KEO

24 de novembre a les 20:00h a CAMOT amb la participació de:

 Josep Manel Vidal i Xavi Aliaga.

+tots vosaltres!!!

 Un tast del PRÒLEG

Per estalviar-vos la recerca al Google us dic que KEO és la càpsula del temps que viatjarà a l’interior d’un satèl·lit, que serà llençat a l’òrbita terrestre el 2014 i que contindrà evidències de la nostra vida actual, tornant a caure a la Terra, presumiblement, d’ací 50.000 anys. 

 Poemes per a Keo juga amb l’avantatge de poder fer l’exercici necessari de la nostàlgia perquè la seua autora disposa dels instruments de l’afecte intactes, i això li permet mantenir els moments viscuts i eternitzar-los en els seus versos, amb la semblant cadència de les onades que tornen, una i altra vegada, al rocallós cos de la capacitat d’evocació.

 Un poemari de referències d’un temps personal que mai no acaba d’allunyar-se, perquè va empeltat amb la vocació d’estalviar-los la caducitat de la mort. El pas al no-res dels instants aleshores ja no pateix la profecia implacable de la finitud. Tot se’ns representa vívidament, amb la precisió dels mots amerats sovint pel crit del dolor i de la joia experimentada.

Tot sembla romandre invicte malgrat les extincions imposades per la nostra condició caducitària. El paisatge de les emocions s’escampa en detalls per l’univers que travessem. I Lorena cull, a cada vers, les seues particulars absències que diposita a l’interior d’aquesta càpsula-poemari, amb l’anhel de retrobar-les. La geografia de la vida es torna així una relació d’apunts que l’autora cerca i troba, malgrat que afirme: «No trobe el que busque / perquè busque per no trobar». I és que tot, absolutament tot, esdevé el contenidor d’una altra cosa....

Josep Manel Vidal

MOSQUIT

Batecs acompassant el ritme,

mans observant la pell del rostre,

silenciosament

respire,

espere la son,

m’acarone els llavis i els pits suaument.

S’escola entre les cames un mosquit

entra invisible

duu verí

comence a moure’m.

Cerque la inflamada pell amb els dits

trencant el compàs d’espera

i espere uns segons

per matar-lo damunt del llit.

Sagnant es fa visible la marca

incrustada i humida, em venç la son.

Dorm plena de foc

i tu mort

ara

respires.   

QUALLS

L’embrió és mort.
Sí, és mort.
Dintre quin taüt
han quedat els seus cops de sang?
Els meus són sords i sostinguts.
Nostàlgia, culpa,
indiferència i fang.
Són fets de cops,
a cops,
quallant dins el ventre.

D'OMBRES i procreació

La nit no ens oprimia,

amagatalls inventant

cercar l’espelma d'obscures cambres

i coves antigues.

Procreació.

Ens configurava  un cos d'ombra inexacta,

ombra que naix i mor al sostre.

No s’oprimeix qui desitja la dosi

d'una mort per dia, ofegar-se vestit,

en l’invisible plaer de despullar-se

de tornar a les coses primeres el nom.

                Procreació, 

                                en l’ordre de les llums i les ombres.