Un dia vaig
pensar que serien humides per sempre les pestanyes,
que esperaria l’inabastable suborn de que tornaries
buscant-te amb mi,
pensant que era allò que no vaig ser, que no vaig
arribar a nàixer,
que et volies
conformar en la fredor càlida del temps i les distàncies
en l’absència com
a sort de destí nostre, perduts al món,
esperant petjades
invisibles que mai tornarien, o casuals arribarien
en una direcció
al sobre, tancat dins la bústia sempre.
Un dia esperava
silenciosa i les paraules ploraven
i cada parpella
que queia al full en forma de vers,
tacava transparent
els folis blancs i humits per sempre
acompanyaven el
plor consistent la i meua veu més callada
enderrocada al
mur més dur i preciós que em conformava.
Havia lluitat
fins al límit que les cames havien perdut el pas
les direccions,
els passejos buscant rastres amagats de mi.
Mentre aquell mur
semblava no haver suportat la por
amagada i darrere
d’ell enlluernava altres paisatges
ignorants de la
desesperança i l’estima furtada.
Un dia no
quedaven parpelles, ni plor, ni tu, ni jo,
ni res era com
havia pensat, no venies, no tornaves,
no existies en
cos ni paraules, ni cartes ni postals ni somnis
unes mans
gelades, les teues, arrepleguen les parpelles,
les meues, o tal
volta, també les teues, banyades
i guardades a una
capsa et recorden mut de sons
la plenitud de mi
dins teu amb un grapat d’aigua esvarant-se.
No vingues, no
t’espere, no vull inventar-me ni tampoc oblidar.
No em somnies,
esborra’m i no em busques, però estima’m.
Guarda’m en un
racó tranquil, baix un arbre amb sol i ombra
i quan trepitges
els records, somriu amb mi, serà un breu encontre
com aquell nostre
destí que ningú pot tacar, ni creure.
No tinc més ulls
per a mirar-te, i els teus traïts els tinc amb formol
per si vens,
tornar-te’ls i abraçar un silenci que roman miop.
Per si vens,
recorda aquell breu encontre
d’un somni
desert de paraules.
