Passege l’Albereda de tardor.
Sola jo i el llibre
i la motxilla plena.
M’assec al banquet prop del quiosc,
i comence a llegir. A esperar-te.
Tu vens a buscar-me, camines lent,
dus i escoltes la música, un cant, el pas.
M’ajudes a moure’m i caminem.
Anem al portal fosc,
la foscor il·lumina el nostre àpat,
ens mengem les besades
amb el gust de trepitjar el fullam
que rodola amunt i avall l’albereda.
Les converses dels ancians,
passegen també la catifa
que cruix i decora el record.
Parlen d’un temps passat,
d’un costum, cada vespre de diumenge.
Seguim al portal, més fosc i fa vent.
Contemplem la tardor al brincalet.
Parlen els arbres.
Tornem a poc a poc
al banquet on t’he esperat adés,
a buscar sols l’inici. I preparats
agafem fulles, fulles del terra ros
i construïm jugant, un arbre gran.
Un arbre que abans, estava junt a altres.
Em faig menuda, agafe una mà sol.
Ve a mi eixa pell de pruna,
que em passejava i també m’engronsava .
Hem tornat una nova ombra a
l’Albereda
amb fullam groguenc de marrons rogencs.
Ens guaita serena i dòcil.
Ens mira un ancià, ve a prop,
s’atura, toca i mira incrèdul l’arbre nou.
Li plora a les arrels. Suaument s'escolta:
-Hi havien més, d’arbres.
D’arbres estava ple.
