14/8/13

TEATRE : FIRA 2013

Aquesta és la meua participació al llibre de la fira 2013, fira en minúscula fins que siga digna i participativa!


Comença el teatre convencionalment a la fira.
La plaça plena de gent a trenta-nou graus.
Algú et guarda seient i el ventall que sacses
anuncia:

              Primer acte
Sorpresa, es reparteix l’anestèsia amb esclats de llum i color
aplaudiments de festa major i l’escenari resta buit d’emocions.
El soroll de la gentada n’és més protagonista, has decidit esperar
continues movent el ventall, ara l’arreplegues més lentament,
algú vol seure, no pot, no hi ha lloc,
ni cadires,
ni silenci,
ni espectacle a l’horitzó.
         

                 Segon acte
                Oooh! Oooh!
No són els focs d’artifici.
Ningú coneix l’efecte, la mort és lenta i dolorosa
eleven el condemnat a l’aire,
l’espant és quotidianament una crisi.
Els crits s’apoderen de la plaça, intente fugir,
moltes altres persones també,
tornem.
Immobilització
paràlisi.

Tot té la seua mesura, hi ha qui cau més fort,
de més lluny o segons pese.
La corda es tensa, assegura molts nusos.
Algú tria pujar: participació voluntària.     
Sosté la respiració i la resta tremola.
Són formes de batalla!

          Tercer acte i últim
Diables porten a la mà forques, el foc  il•lumina el comiat
Comença la crema!
(-Un nou esdeveniment-, crida la reina.)
No és Roma! Diu la plebe.
Quasi no hi ha camí per l’eixida
l’aglomeració multiplica el pànic.
Xafogor, sudoracions, taquicàrdia.

Cride.

Sobtadament  desperte jo i el cansament.
És l’últim dia!
Passeje  cap a l’Albereda, la Fira s’esvaeix:

                             -Serà tot un fum d’efectes secundaris.   

5/8/13

SALVADOR ESPRIU, AGOST

Continuaré aquest mes amb el llibre El caminant i el mur (1951-1953), amb poemes curts de la primera part: Les ombres, el riu i el somni perdut.

DES DEL MATEIX TEATRE
Sé com encara
en el record, intacte,
és el somriure.
Però les mans, ja cendra
o llum, on retrobar-les?

TORNAT AL PES
Carrers. I sempre
més nit, les parets altes.
Sord al feblíssim
lament antic, camino
ja del tot solitari.

ENCARA NO
Perquè retorna,
quan sóc perdut en l’ombra,
un debilíssim
record d’infant, les ales

passen sense tocar-me.