Vaig obrir la boca per començar a parlar-te, entre
l’aire que sorgia lleuger i els sons que començaven a confondre’s, vaig
escoltar la teua pell relliscar-me l’alè. Va esdevenir amb el diàleg aquella
besada. No vaig dubtar en obrir més la boca i deixar que em llepares els llavis
a poc a poc, com en una conversa tranquil·la que tu conduïes amb el teu tacte, que no era metàfora.
En voler dir-te, ja et mossegava amb un ordre desordenat cada un dels teus
llavis, la teua llengua assaboria dolçament, ja la meua. De la boca fins a
l’orella i el clatell, continuàvem lenta i suaument cada frase, amb signes d’exclamació
humits, oberts a nosaltres. Els ulls també dibuixaven els fonemes des de tu cap
a mi i des de la meua llengua fins a la teua
mirada. Les carícies amb les mans i penetracions banyades constants i pausades,
allargaven la besada, intentant comprendre aquell diàleg on els gemecs eren
suficients per entendre l’escalfor dels cossos, jugant estretament a
conversar-se. Ja quasi sense adonar-me, els meus pits erectes, demanaven la
paraula.
