EL BES DEL POETA

Et besaré els llavis
quan cada paraula d'aquest poema
ofegada, perduda i nua, et mulle,
i et vesse sola, per la pell que et guaita.
Algú t’escolta sempre,
i llig allò que t’escriu.
Ni exaltat ni escèptic,
interrogant-se dins dels teus dubtes.
T’escriu.
Algú posseït de la vella veritat del poeta:
aquell qui s’encastella i s’enfonsa.
Aquell que et besa ara, humit i fidel.
Aquell que obert al deliri dialogant,
va despullant-se l’ànima per a tu,
verge i oberta, solemne.
T’espera. T’escriu.
En les hores incertes
recorda’m, obri’m la boca
i et besaré els llavis,
tasta’m, té gust la paraula de tu.
Rellisca dolç i tendre tot al full.
Els nostres dubtes, les nostres carns.
                          No tanques, per una estona, el llibre.
                          I ens mossegarem per terra junts.