LA TAULA

Cal parar la taula.
Tots els coberts governen
el lloc de cadascun de nosaltres.
El pare no calla.
Bonega.
Trau el vi guardat que presidirà aquest any la taula.
Tots esperen
els plats de la mare,
que anava preparant
en arribar la tardor,
ben farcits d’estima.
La taula para igual
amb el mateix mantell
que els darrers anys.
La crisi no l’afecta gaire,
ja que suporta el pes de les gambes:
presents també
a rogles en taula.
La mare aquest any ens mira
i no diu res.
Ens deixa gaudir
de tot el que ens ha preparat.
Està contenta.

Però la taula
es queixa
i les gambes estan crues,
la carn la crida
i tot allà és un cant
d’una concreta enyorança.
–Deu estar preparant el café,
les pastes i els torrons
–diu la neteta–
mirant la imatge
on dorm, per sempre, el seu somrís.
El iaio sembla que canta
per no sentir el silenci.
Tremola la pandereta
i li tremola la veu.
A sobre el moble
ella somriu, demà
una mà
ens donarà les estrenes.