28/1/13

EL CASTELL I EL SEU MISSATGE



Nu el castell l’alça de pedra i d'homes que no vaig conèixer
a la paret del corredor és costum d'un passeig ritual.
Mire sense mirar i de vegades oblide la història
i les morts que ens protegeixen dins el marc.
Li furte la pols i semble trair-me als dos dies,
impotent, encara no he aprés a escoltar-lo.
Exigesc amagatalls, i calla i ens fa forts la seua ombra,
la llum artificial em cega de cop i la lluna sofreix amb mi.

L’abric d'una finestra matinera
on deixe la mirada per a tu m’allibera i em calce,
sent la fúria a les cames i et sent quant m’endinse cap a la porta.
Comence a buscar-te i a comprendre algun missatge antic.
Trobe un banquet de roca i festege amb pipes la teua mirada
l’oxigen latent del poble, la ferida, l’horta, l’arbreda, els jardins,
l’escola, el campanar, teulades noves, roba estesa, veus, vents.
A l’altra banda Bixquert que guarda somnis de xiquets,
aventures, àpats, roba vella, terra i més terra, a l’hivern
foc i brases i les besades més dolces de diumenge.

Les velles companyes que t’arreceren vives,
miren l’espectacle i suporteu junts ventades
les corrents i l’aigua de vena amb força.
Va fent-se obscur i m'il·lumina el comiat del  sol.
La torre m’avisa que he de marxar amb aquest missatge,
desconcertada he entès com de miop s’ha tornat
en fer-se clara l’obscuritat. Com de prop hi ets tan lluny.

La lluna a sobre el castell viatja buscant l’endoll que els separa,
l’ombra natural demana que pugen els xiquets
i posen la pedra en el marge i nugats mirant-se forts
                                         siguen  veu i siguen  llum.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada