Camines cap
on comença l’enyor.
Quasi com una dansa, el cap baix
Quasi com una dansa, el cap baix
la mirada opaca,perduda,
la por, la pena.
Hi ha una plaça i una
Font,
que perd en el camí avall
les passes per sobreviure.
Ara tot és irreversible
el doll d’aigua no cesa
el camí cap a Santa Tecla
tampoc.
Una llarga abraçada
s’apropa
i s’amuntonen els records
i encara incrèduls
inventem preguntes
i acceptem
les llàgrimes sense
resposta
contemplant doloroses o
alegres
les experiències en un
carreró estret,
asfixiant és l’oxigen de
sortida.
Mirem en l’ordre de les
coses
la monotonia de la plaça,
de la gent.
I les pupil·les tèrboles
s’amaguen
davant la façana imponent
tot i res sembla trajecte,
comença un de nou,
un enyor a la plaça.
Eixa plaça és el confí dels meus desconsols, delimita els meus adéus.
ResponEliminaCarreró a baix em brollen sagnants els records, cap a eixa enorme casona confortable i acollidora, impertorbable i apesarant.
Tanatori, velatori, purgatori en vida. Allí on despedim, els d'ací, als absents. Allí on recollits i reconfortats pels que ens queden, ens tornem irreversibles i novells.
Carreró amunt em congreguen dia a dia els meus records, en una altra casa gran. Ací passe comptes amb la meua memòria i mire, de reüll, tot el que fluïx carreró abaix, tot el que es marxa per sota del llindar de la porta de la llar. Els records, les esperances, altres coses i altra gent.
Les estimes.
Del teu escrit, s'esborrona fins l'últim racó del cos, tens la capacitat de llegir-me, i has vist el mateix lloc amb els teus ulls, descrivint pas a pas allò que sents. M'agrada que un Xativí reconega el fet que simbolitza per a tots nosaltres aquesta plaça, i com ho fas, és una meravella. Gràcies pel comentari, és preciós.Purgatori en vida...fascinant!!..ens tornem irreversibles i novells....tot alhora..sí senyor. Vaja que del teu escrit puc fer un altre poema...hhehehhehe!!!
Elimina