L'ALBEREDA DE TARDOR

Passege l’Albereda de tardor.

Sola jo i el llibre

i la motxilla plena.

M’assec al banquet prop del quiosc,

i comence a llegir. A esperar-te.

Tu vens a buscar-me, camines lent,

dus i escoltes la música, un cant, el pas.

M’ajudes a moure’m i caminem.

Anem al portal fosc,

la foscor il·lumina el nostre àpat,

ens mengem les besades

amb el gust de trepitjar el fullam

que rodola amunt i avall l’albereda.

Les converses dels ancians,

passegen també la catifa

que cruix i decora el record.

Parlen d’un temps passat,

d’un costum, cada vespre de diumenge.

Seguim al portal, més fosc i fa vent.

Contemplem  la tardor al brincalet.

Parlen els arbres.

Tornem a poc a poc

al banquet  on t’he esperat adés,

a buscar sols l’inici. I preparats

agafem fulles, fulles del terra ros

i construïm jugant, un arbre gran.

Un arbre que abans, estava junt a altres.

Em faig menuda, agafe una mà sol.

Ve a mi eixa pell de pruna,

que em passejava i també m’engronsava .

Hem tornat una nova ombra a l’Albereda

amb fullam groguenc de marrons rogencs.

Ens guaita serena i dòcil.

Ens mira un ancià, ve a prop,

s’atura, toca i mira incrèdul l’arbre nou.

Li plora a les arrels. Suaument s'escolta:

               -Hi havien més, d’arbres.

                                                 D’arbres estava ple.