24/10/12
QUALLS
L’embrió és mort.
Sí, és mort.
Dintre quin taüt
han quedat els seus cops de sang?
Els meus són sords i sostinguts.
Nostàlgia, culpa,
indiferència i fang.
Són fets de cops,
a cops,
quallant dins el ventre.
16/10/12
D'OMBRES i procreació
La nit no ens
oprimia,
amagatalls inventant
cercar l’espelma d'obscures cambres
i coves antigues.
Procreació.
Ens configurava un cos d'ombra inexacta,
ombra que naix i mor al sostre.
No s’oprimeix qui
desitja la dosi
d'una mort per
dia, ofegar-se vestit,
en l’invisible
plaer de despullar-se
de tornar a les
coses primeres el nom.
Procreació,
en l’ordre de les
llums i les ombres.
26/9/12
19/9/12
COMPENETRAR-SE
He aconseguit lenta i silenciosament pujar les escales sense que te’n
adones, Continues dormint. Comence a pensar que no et pot molestar que et faça
dibuixos a l’esquena amb la meua llengua, així et despertaràs humit, esperant
el moment adequat per a compenetrar-nos en el somni.
Ens resta tota la nit encara,
i amb un gemec, sols amb un gemec a prop d’orella, serà suficient per a
somniar-te real i mullar-te més. T’acompanyaré en el somni aquesta nit.
Intente controlar les respiracions que van augmentant quan separe a poc a
poc el llençol de tu, et mire, et fas el dormit, ho sé i m’agrada. L’itinerari
de la teua pell em duu més amunt, i en
relliscar-te el coll espere sentir suaument un gemec, és el meu objectiu dansar
damunt de les substàncies que s’ordenen pel ritme dels cossos.
S’ha capgirat la nit i tu regirant-te ja em mires. Sona el despertador i la
llum ens dibuixa ombres en moviment en la cambra, somrius i em prepares el
desdejuni, café llarg per favor!4/9/12
COMIAT
"era el silenci/damunt la vida/amb molta cura/era la mort"
Vicent Andrés Estellés
Comiat
I
Un silenci permet
paraules,
paraules en passat,
passat de veu cansada
que ve consolant-me
i omet la carn consumida
amb les síncopes dels
dies.
II
El veig just damunt.
Damunt de mi
passen les hores
mortes
i té gelada la boca.
III
L’abisme furta la
passa lleugera
on de l’amor, en
sabíem poc,
aquell que fa tants
anys
preníem a grapats,
com deia l’Estellés.
Era, però, un altre
amor.
Amor, un altre.
Ara la pell de pruna
fa l’olor del gessamí
del pati.
IV
Blanc deixarà el
jardí.
Quin dolor la nostra
absència!
En el pati, les
fulles rodolen
la clapa, i tu fas el
possible
per netejar una
vegada més
cada tristor que no
se’t veu.
Deixes passar la llum,
t’acomiades de cada
arrel
llaurada amb les mans
ferides.
V
Ja m’has avisat.
Vas fora
a
netejar el pati.
La nostra passa
escampa l’olor del gessamí.
31/8/12
LA DOSI
Prenc una mort al
dia.
Si vens a
buscar-me la trobaràs
quan et parle la
besada,
i t’acarone
pensaments.
Quan camines al
meu costat
t’observe i
somriga de goig.
Quan plore sense
sentit
i t’enyore sense distància.
Quan un café passege
nerviós
ganes de mi amb
tu i amb altres.
Quan escric
paraules que sobren
versos que rimen
i no llig res.
Quan no deixe
parlar i escolte callada,
camine descalça i
prenc la dosi.
Quan muira
no caldrà viure
més.
8/8/12
TRÍPTIC FIRAIRE
Cartell de la Fira
Poemes creats per a ser publicats al llibre de la Fira 2012
I
Tanquen les paraetes
fumeja banyada la calçada
alquitranada i lletja.
Recorde les pedres,
Un soroll tremolós del ventre.
Passades calentes,
olor a brut.
Càlcul d’estructures,
pedra a pedra tapada
l’Albereda crema.
Torne a casa per la plaça Sant Jaume
la fira sorollosa ací no s’escolta,
arribe al Raval, ja no és la Fira !
No hi ha mercadeig, ni quasi voreres,
la llum és tènue com cada dia.
No hi ha forasters, ni banderoles,
no s’escolten los Chichos,
o el renillar animal que desespera.
Escolte cantar els ocells,
oferint el pas al dia,
l’olor a café per la finestra,
també em saluda.
Algunes veïnes agranen,
van a pel pa i alguns rotllets d’anís.
Duc un garrot,
entre a casa l’esgotament,
el meló espera fresc i roig
la gola seca
afònica
agònica
vagabundeig
anacrònic d’un no-res.
Quina fira hauria d’invocar?
Et cedeixc el
privilegi.
II
Fa anys que puc recòrrer-te
amb els ulls tancats,
res no canvia, res no es mou.
Olorar una sardina
i mullar el pa en l’ou,
menjar xurros, fer mil voltes.
Tirs i tómbola, joc de rol,
la dissort de la ciutat que sembla viva,
plena, atapeïda,
no és el poble que somie
no em sorprèn cap circ.
A una plaça, un tabal
la xirimita, silenci i l’esclat dels versos
que una albada vestirà d’encant la nit.
El rostre em canvia,
és l’hora de viure la Fira , de matinada
si cloc els ulls al carrer on es canta
la festa és un miracle,
i no em servirà fugir.
III
Les últimes hores havíem ballat l’arròs
en una dansa nocturna d’herba ofegada
i única diversió romana.
Les sudoracions d’olor a sopar,
tatuats com si fórem indígenes
que rodolaven incrèduls
dins d’un hipermecat frenètic.
Entre les taules la reina i la cort,
insectes gegants.
Xicotes mig nues, menuts asustats.
Una gran festa.
De vegades ens toca
viure anys caducats.
Volia respirar, la xafagor era intensa
em vas firar una besada
m’acompanyares com la set,
com un plany dins
del meu nom.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)