Callada, jo escoltava
al llit, veus.
Reflex de rastres,
taques, dolors.
Vertebrava el diàleg
baldament aclucant els
ulls.
No existent el temps de
mentides
que et calles, els ulls
amagats
reflexen el repic de pell
cansada
i el temps existeix al centre,
és el melic que
l’esguarda.
I l’abisme d’un camí
marcat
en l’onomàstic deute del
pas.
El poema i el vell
passeig
em deixa la conversa
viva.
Vas morint al meu costat.
Ja les mirades s’amaguen
cap a dins teu, trobes
opac el silenci.
Parlem després,
de nit
seguiré
escoltant-te.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada