Els destins en són glaçats,
vares dir-me -sóc home tèrbol-
i tenies les llàgrimes a punt,
i vergonya i el mal que et perdura.
Espès rancor amarg, sobre les mans,
a prova el bell ordre, l’amor i la mort,
el camí de les urpes,
arrossegant i segregant-te fosc
dins del pou brut, morbosament buit, tendre.
Fracassat ric i sol, emmascarat
dins la fiblada de la carn
et menges crus, anònim boig
els cucs de seda.
Jo canviaria vares dir-me per em digueres, li dóna més concisió. I en espés rancor amarg, encara que rancor és nom sona com a adjectiu, denota massa. La fi m'agrada molt !
ResponEliminaGràcies Carlos ho tindré en copmte!
Eliminahola Atena, sóc l'home tèrbol, ;)
ResponElimina