A Vicent Bellver Tudela
Amaga’m la fúria amb que et pense
i sigues precari d’aixada i
càvec.
No es llauren les besades a cops
absurds.
Exuberant com un vent moll,
puc amenaçar la incertesa de la terra.
Malauradament, amb ombres i trajectes
d’agafar el mànec, i la mà, i
assaborir
el sòl d’un parany ple d’ossos,
recoberts de l’antiga força
renaixent
pas a pas, amb la memòria del
vell,
que llaurava els alls i les
tomaques,
amb una veu trencada plorava
amagat,
esperançat d’un nou trajecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada